VISAYAS CENTRALS
Aterrem a Cebu,
capital de les Visayas i segona ciutat de les Filipines. Aquesta macroregió,
juntament amb Luzón i Mindanao, constitueix l’arxipèlag filipí i representa el
punt d’inici del nostre segon viatge en aquest fascinant país.
L’arribada resulta
senzilla: les caixes de cartró amb les bicicletes apareixen en un racó de
l’àrea de recollida d’equipatges sense cap desperfecte aparent mentre una
furgoneta espera a l’exterior de la terminal per traslladar-nos a l’hotel.
Ocupem les primeres hores resolent els tràmits habituals: canvi de divises, col·locació d’una targeta SIM (per cert, a les Filipines la telefonia mòbil és exageradament barata), activació del Garmin amb els nous mapes creats prèviament, etc...i sobretot mirem d’acostumar-nos a la xafogor que ens fa suar de valent.
Abans d’iniciar el nostre recorregut optem per visitar els principals punts d’interès de la ciutat. Fundada per Legazpi el 1565, Cebu fou el primer assentament permanent espanyol a les Filipines i va esdevenir capital de la colònia fins el 1571, moment en que s’hi va traslladar a Manila. Entre els seus atractius històrics val la pena visitar el Fort de San Pedro, que encara conserva la llegenda escrita en castellà a sobre de la porta d’accés, i la basílica del molt venerat Santo Niño, amb la mítica Creu de Magallanes al costat.
Abandonem Cebu tot
pedalant per carrers atapeïts i sortejant cues de vehicles, envoltats de núvols
d’un fum espès. Ens dirigim en sentit sud per, posteriorment, tombar cap a
l’interior de l’illa travessant una serralada a la recerca de la costa oposada,
en concret el port de Toledo.
Assolim una alçada
màxima de 485 metres. Tot i que aparentment no es tracta d’una gran ascensió, cal
superar rampes amb pendents força exigents que, combinat amb el pes de les
alforges i la xafogor ambiental, ens obliga a esforçar-nos al màxim.
Arribem a Toledo,
minúscula població concentrada al voltant del port; ens dirigim directament a
l’embarcador a la recerca de la terminal de ferris. Un cop adquirits els
bitllets, fem temps dinant en una Jollibee (cadena de menjar ràpid molt popular
al país, anunciada amb la imatge d’una simpàtica abella).
Abandonem l’illa de Cebu rumb a Negros a bord d’una embarcació de la companyia Lite Ferries. Un cop instal·lats en unes lliteres, assistim encuriosits a les maniobres d’adequació dels diferents vehicles a la bodega, un complicat joc que recorda els moviments del Tetris.
VISAYAS OCCIDENTALS
L’endemà ens espera
una jornada esgotadora, la més dura del viatge. A l’igual que vam fer ahir,
creuem l’illa de Negros de costa a costa, fins a Bacolod, pedalant per unes
carreteres de pendents impossibles. Afortunadament trobem punts de
potabilització d’aigua repartits al llarg de la ruta, fet que ens permet no
passar set....
L’itinerari que seguim es dirigeix al nucli de Don Salvador Benedicto per una carretera amb pronunciats desnivells emplaçada entre dos sistemes muntanyosos, el del volcà Kanlaon (2435m) a la nostra esquerra, límit entre les províncies de Negros Oriental i Negros Occidental, i el corresponent al parc nacional Northern Negros.
Al llarg de la primera meitat de la pedalada vaig comptar fins a 3 colls. Durant l’ascensió a un d’ells contemplo, cap al sud, les siluetes d’unes curioses formacions geològiques que pel que vaig saber després corresponen a les Hinakpan Chocolate Hill. Es tracta d’un conjunt de turons de forma cònica concentrats en una àrea al sud del volcà Kanlaon i que recorden a les famoses muntanyes de xocolata de l’illa de Bohol, un dels principals atractius turístic de les Filipines.
Després de superar rampes de fins al 18% sota un sol de justícia coronem els 833 metres d’alçada. Des d’un mirador observem el paisatge que ens envolta, boscos tropicals amb una vegetació exuberant i una variada fauna entre la que s’hi troben aus de vistosos colors. A partir d’aquí iniciem un pronunciat descens que ens durà, gairebé de forma ininterrompuda, a Bacolod, la capital de Negros.
Recuperem forces dinant un plat
d’arròs amb pollastre i verdures a les afores de Murcia. Som a la vessant
occidental de l’illa on predomina de forma exagerada el monocultiu de la canya
de sucre, pilar fonamental de l’economia filipina. I és que el paisatge ha canviat
de forma radical: allà on miris, s’estenen extensions infinites de camps de
canya, alguns d’ells d’un verd intens esperant el moment de la recol·lecció
mentre que al costat observem camps amb les restes trillades de la tala recent.
De tant en tant ensopeguem amb un camió carregat fins al límit de canya i uns
quant camperols proveïts de matxets acabant de carregar la mercaderia.
Finalment assolim
Bacolod i busquem l’allotjament on vam dormir durant el primer viatge del 2019.
Paradoxes del destí, el record que guardàvem de l’anterior estada queda
anul·lat pel desastre d’aquesta vegada, i és que l’aparell d’aire condicionat
(que per cert és imprescindible per poder aclucar l’ull) fa saltar els ploms de
la instal·lació de forma periòdica i em passo la nit aixecant-me a engegar-lo
de nou...
Morts de son
iniciem una nova jornada, aquest cop pel nord de Negros en una maratoniana
jornada que ens ha de dur, seguint la carretera del nord de l’illa, fins a
l’embarcador d’Escalante.
Decidim esmorzar a
la veïna Silay, ciutat coneguda pel seu patrimoni arquitectònic. Una pedalada
pels seus carrers ens mostra mansions senyorials aixecades amb els beneficis de
la indústria del sucre. Els grans terratinents, propietaris dels ingenios repartits pel nord de l’illa,
van invertir els seus guanys en luxoses construccions que encara avui podem
contemplar en diversos estats de conservació, alguns d’ells amenaçant ruïna.
Un molest vent en
contra ens dificulta l’avenç en la que acabarà sent l’etapa més llarga del
viatge. Pedalem de forma desesperada per poder arribar a temps a l’embarcador i
prendre el ferri que ens ha de dur novament a l’illa de Cebu. Pel camí ens
avancen camions replets de canya de sucre i a nosaltres ens toca esquivar part
de la seva càrrega que resta escampada per l’asfalt.
A més fa molta calor, havent de parar fins a 3 cops per aplicar-nos crema solar, i moltes altres vegades més per omplir els bidons als punts de purificació d’aigua que, afortunadament, s’hi troben repartits per tot el país. La pedalada es veu amenitzada per escenes de la vida domèstica com els xiscles que precedeixen el pas d’un tricicle (moto amb un sidecar lateral) transportant 3 porcs, qui sap si de camí a l’escorxador, o bé la presència al voral d’algun que altre búfal submergits en petits bassals intentant mitigar els efectes de les altes temperatures.
A peu de carretera
dinem un plat d’arròs exprés per tornar de seguida a la bicicleta, i, després d’un parell d’hores més remant
contra el vent aconseguim assolir el port de Danao. La nostra sorpresa, però,
serà constatar com el que havia de ser el nostre ferri ha salpat fa mitja
hora...
Un treballador ens
indica un embarcador proper des d’on probablement podrem navegar. Desesperats,
pedalem acceleradament un parell de quilòmetres extres fins a la terminal de
Barcelona, poc més d’una estreta franja de terra compactada i una caseta de
venda de bitllets, res a veure amb la Ciutat Comtal.
Tenim sort. En dues
hores salpa un vaixell cap a Tabuelan, de nou a Cebu. Mentre assistim a la
clàssica maniobra d’adequació de vehicles dins de la bodega del ferri lliguem
les nostres bicicletes en un racó seguint les indicacions dels mossos, i, un
cop instal·lats a les lliteres i abans de perdre la cobertura del mòbil a mar
oberta, aprofitem per una reserva per aquesta nit.
Arribem a Tabuelan
que ja és negra nit (en aquesta època de l’any, el sol es pon abans de les
18h). Mentre col·loquem les llums a la bicicleta constatem que la roda del
darrera està punxada; en comptes de canviar-la, optem per inflar-la i pedalar
com puguem els 4 quilòmetres que ens separen de l’hotel.
L’endemà recorrem
35 Km en una agradable pedalada pel nord de Cebu. Paisatge idíl·lic tropical, a
la vora de la carretera s’hi succeeixen plantacions de palmeres, plataners,
algun camp d’arròs i extensions de cereal assecant-se al sol...Ens relaxem enmig d’una vegetació exuberant de vius colors
i allà cap al migdia fem cap al nostre destí, el port de Polambato.
Tenim previst
navegar cap a Matnog, el punt més meridional de Luzon (regió de Bicol),
travessant les aigües que banyen les Visayas centrals. Com el nostre vaixell
salpa a mitjanit, optem per llogar una habitació per hores i aprofitar per
visitar la veïna Bogo. Ens dirigim a la terminal cap a les 22h i sopem en una
paradeta de l’embarcador patint les efervescències dels karaokes que, a un
ritme endimoniat, amenacen amb deixar sorda la població local...
La següent nit la passem a bord del ferri que, per cert i com acostuma a passar, arrenca amb un parell d’hores de retràs. Naveguem durant 10 hores estirats en unes lliteres mirant de reüll les bicicletes que hem lligat en unes baranes del passadís. El trajecte és força tranquil, si bé en el moment en que travessem un front de pluges cal tancar les cortines de plàstic laterals per protegir-nos de les ràfegues que amenacen amb deixar-nos xops. A trenc d’alba divisem, de lluny, diverses illes amb forma de con volcànic, si bé som incapaços de situar-les en el mapa.
VISAYAS ORIENTALS
Cap a mig matí
atraquem a Matnog, si bé el nostre destí es troba just a l’illa que acabem de
deixar enrere, Samar, i en la que el ferri no feia parada. Abans d’abandonar el
vaixell intentem aclarir si aquest, un cop buidats passatge i mercaderia, cobrirà el trajecte
Luzon-Samar tal i com insinua un mariner, però després de demanar-ho a diverses
persones no traiem l’aigua clara.
Baixem a terra i
ens dirigim a la terminal per adquirir els bitllets pel proper transport cap a
l’illa de Samar (en concret, cap a Allen, just al davant de Matnog). A les
oficines ens indiquen que les casetes de venda dels tiquets de les diferents
empreses de navegació es troben fora de la població, uns quants quilòmetres més
enllà. Ens toca pedalar uns 4 Km fins als punts de venda on adquirim els
passatges (per cert, cap informació sobre l’horari de partida dels ferris) i, després
de dinar a corre-cuita uns plats d’arròs i carn adobada, tornem al port on
tenim la sort d’embarcar en un vaixell a punt de partir i que cobrirà la
distància entre el sud de Luzon i Samar tot navegant per l’estret de San
Bernardino en poc més d’1’5 hores (per cert, el vaixell que ens ha portat
aquest matí des de Cebu encara es troba estacionat al moll).
Les previsions meteorològiques es compleixen fil per randa. Samar es troba sotmesa a un règim de pluges més accentuat que, per exemple, Cebu. La norma general pel que fa a la climatologia i en concret als temuts tifons és que, a la temporada de pluges, els tifons afecten sobretot les illes de Luzon Oriental, Bicol, Samar, Leyte i Mindanao Oriental, castigant més la vessant oriental de cadascuna d’elles.
Només desembarcar trobem els carrers xops, arribant al nostre allotjament amb els impermeables esquitxats de fang. Hem deixat enrere Negros i Cebu i encetem la segona part del viatge amb el descens per la costa occidental de l’illa de Samar.
Voregem la costa esquivant els bassals de la carretera. Ocasionalment ens sorprèn algun xàfec que no acostuma a durar més d’uns quants minuts, de manera que al final, cansats de posar-nos i treure roba, desistim de l’equip impermeable; la pluja, neta i càlida, no molesta i sovint fins i tot s’agraeix per alleugerir la xafogor. Més endavant ens sorprèn un ruixat particularment intens que ens obliga a buscar aixopluc en l’única construcció que trobem, un panteó a la vora de la carretera; curiosament, durant la nostra estada constatarem com aquest fenomen es repeteix en molts indrets, el fet que tombes i mausoleus s’hi trobin repartits als laterals de les carreteres.
Dinem en una carenderia (restaurant típic a peu de
carrer) el clàssic plat d’arròs bullit amb peix fregit i continuem pedalant
entremig de palmeres i una vegetació rica i exuberant de tonalitats verd
brillant. Fem nit a Calbayog, la ciutat més poblada de Samar i on per sopar
tastem el famós lechon, un garrí
rostit força apetitós. Com a curiositat, el tagal inclou una gran quantitat de
mots en castellà, entre d’altres aquells que fan referència al tema culinari,
herència de la dominació espanyola durant més de 300 anys.
Prosseguim el
viatge recorrent la costa, deixant a la nostra esquerra la impenetrable
vegetació de l’interior de Samar. En un mirador ens sorprèn la presència d’un
ocell de colors llampants (groc i negre) que, just quan ja el tenia enfocat amb
la meva càmera, decideix canviar d’aires tot deixant-me amb un pam de nas.
Sobre l’horitzó contemplem la silueta d’un conjunt d’illes emmarcades per un
oportú arc de Sant Martí que configuren una escena de postal.
A la badia de
Maqueda, un cop superada Catbalogan, ensopeguem amb Jiabong, un poblet de
reduïdes dimensions amb casetes arran de mar recolzades sobre pilons de fusta
que destaca per la intensa activitat pesquera; en concret, contemplem la
presència d’embarcacions de reduïdes dimensions que transporten xarxes de
musclos, ostres, etc...acostant-se a l’embarcador amb l’ajut de perxes i
abocant les seves captures en cistells de vímet. Un cop descarregada la
mercaderia, grupets de nens netegen els mol·luscs i els preparen per a la seva
venda.
Un pescador,
adonant-se del meu interès, m’ofereix una bossa transparent plena d’aigua
lligada amb un nus on resten submergits diverses ostres i em convida a
tastar-les; opto per declinar amablement l’oferiment, no fos cas que unes
inoportunes diarrees retardessin el nostre viatge.
Al llarg de la
ruta, des que hem desembarcat a Samar, molts nens i adolescents ens saluden amb
un entusiasta “Ei Joe”, qui sap si una reminiscència de la presència de l’exèrcit
nord-americà durant la Segona Guerra Mundial. I és que va ser precisament a les
costes de Leyte on el general Mac Arthur va desembarcar el 1944 per continuar
amb les operacions que culminarien amb l’expulsió dels japonesos de les Filipines;
precisament les costes i badies de Samar i Leyte van ser l’escenari de les
batalles més sagnants d’aquest conflicte bèl·lic.
Continuem la pedalada amb un cert grau
d’esgotament. Avui pràcticament no ha parat de ploure i les esquitxades dels
camions alenteixen la marxa; a més, la brutícia ens dificulta la visió i ens
obliga a parar cada dos per tres per netejar les ulleres...I, per acabar-ho
d’adobar, en un revolt perdo la pota de cabra al trencar un dels cargols que la
fixava al quadre, què hi farem!
Finalment assolim Juanico Bridge, una construcció
espectacular de bigues metàl·liques que
connecta al llarg de gairebé 2’5 Km les illes de Samar i Leyte. El disseny
d’aquest pont recorda, per les seves giragonses, a una muntanya russa i és el
més llarg del país.
Recorrem el pont
creuant el braç de mar que separa les dues illes. Contemplem com per sota
nostre naveguen els vaixells, i és que el punt més alt supera els 40 metres
d’alçada.
A l’altre extrem
del pont passem sota un arc que s’anuncia com la porta de les Visayas
orientals, a pocs quilòmetres de Tacloban. Malauradament aquesta darrera
població es va fer tristament famosa el 8 de novembre de 2013 al quedar
totalment arrasada per la virulència del tifó Yolanda, un dels desastres
naturals més devastadors del país.
Ens allotgem a
Cabalawan, població ubicada just a la cruïlla de la carretera que uneix
Tacloban i el nord de Leyte.
No sense certa
vergonya accedim al nostre allotjament, arrebossats com croquetes amb múltiples
esquitxades de fang. Després d’una dutxa reparadora busquem un restaurant on
sopar i, sorprenentment ensopeguem amb un local regentat per un cuiner que ha
treballat a Itàlia els darrers anys, fet que agrairan els nostres estómacs.
L’endemà ens
dirigim en sentit nord-oest pedalant pel nord de Leyte rumb a Carigara. La ruta
és força planera i travessa camps d’arròs on llauren búfals amb les típiques
garses a sobre dels seus lloms.
És una jornada
força calorosa (32ºC) on la pluja ha desaparegut per complet. De forma
reiterada, coincidint amb els trams més pròxims a primera línia de mar,
observem rètols advertint del risc de Tsunami amb un dibuix que mostra una
persona escapant de les onades i fugint muntanya amunt.
Precisament mentre
fotografio un d’aquests rètols me n’adono que se m’ha començat a esfilagarsar
el cable dels canvis, un clàssic en els nostres viatges...afortunadament
aconseguim arribar a Carigara on trobo una botiga amb un mecànic força jove que
en menys de 5 minuts i per un preu irrisori em canvia el cable.
Passegem pel mercat
de Carigara observant al davant nostre l’illa de Biliran. Per qüestió de temps
no la podrem visitar però ens quedem amb les ganes ja que té fama pels seus
camps d’arròs i ambient relaxat...
Ens consolem a l’hora de sopar amb un bon plat de calamars i patates fregides i una San Miguel (cervesa nacional que comparteix orígens amb la cervesa espanyola -el barri de San Miguel, a Manila-).
L’endemà pedalem girant cap al sud. Recorrem la costa en sentit descendent fins a Baybay, població ubicada a 100 Km de distància. De perfil majoritàriament pla, l’única pujada destacable es troba a les afores de Carigara on cal superar un doble coll que culmina cap als 250 metres d’alçada. Avui, però, el temps amenaça pluja i el cel es troba cobert de núvols d’una tonalitat blau metàl·lic que puntualment deixen escapar quatre gotes.
Dinem en una cadena
de fast-food a les afores d’Ormoc per
continuar avançant a bon ritme mentre contemplem, a la nostra esquerra, unes
muntanyes amb una densa i luxuriosa vegetació tropical i que correspon al parc natural de Mahagnao
Volcano.
Volem assolir Baybay abans que plogui, pel que pedalem sense pausa aturant-nos només per omplir els bidons amb aigua purificada en algun dels nombrosos centres de tractament i per comprar un mànec de plàtans i quatre galetes per pocs cèntims.
Finalment arribem al nostre objectiu coincidint amb la festivitat de la Immaculada Concepció. Casualment l’església de la localitat, d’estil colonial, està consagrada a la Mare de Déu, fet que explica l’ambient festiu de la plaça on s’hi congreguen al vespre milers de persones tot admirant un espectacular castell de focs artificials.
Abandonem Baybay a
primera hora després d’un energètic esmorzar a base de pancakes, mel i cafè. Inicialment continuem pedalant arran de
costa en sentit sud fins a Bato, on tombem a l’esquerra endinsant-nos per
l’interior de l’illa. Ens dirigim cap a Bontoc per una carretera força
trenca-cames amb l’objectiu d’assolir la badia de Sogod.
El temps ha tornat
a canviar: s’han retirat els núvols i el sol pica de valent. A les afores de
Bontoc tombem a la dreta recorrent la badia per una carretera amb molt poc de
trànsit. Decidim evitar la costa est de Leyte ja que en aquesta època de l’any s’acostumen
a registrar xàfecs que en ocasions poden resultar violents.
La pedalada resulta
força agradable, gaudint tota l’estona de vistes sobre la badia. Les escasses
poblacions estan molt disperses i tenim sort de trobar allotjament en un homestay a les afores de Malitbog. Un
cop instal·lats, ens relaxem amb la contemplació del paisatge mentre divisem,
cap al sud, uns núvols força amenaçadors sobre la veïna Mindanao.
L’endemà continuem
recorrent la vessant occidental de la badia de Sogod. Pel camí observem unes
curioses construccions a sobre del mar, unes casetes flotants de pescadors
fetes de bambú unides a la costa per unes passarel·les de fusta mentre canoes
de vistosos colors evolucionen pels seus contorns.
Esmorzem en una
pastisseria a Padre Burgos i seguidament pedalem 3 quilòmetres per una
carretereta secundària i amb l’ajut del GPS fins a un punt de la costa (platja
de Tankaan) des d’on contemplem l’illa de Limasawa.
Limasawa, un
minúscul illot, va passar a la història quan, el diumenge de Pasqua de 1521,
l’expedició de Magallanes, mentre navegava a la recerca d’una ruta més curta
cap a les illes de les Espècies (Indonèsia), va desembarcar i celebrar la
primera missa en continent asiàtic.
Per a recordar
l’efemèride, una creu s’alça al damunt d’un turó, venerada fins als nostres
dies. Poc s’esperava l’intrèpid capità que trobaria la mort al mes següent a la
veïna illa de Mactan, just al davant de Cebu, quan va ordenar una acció de
càstig contra uns indígenes protagonitzant un enfrontament desigual de tan sols
49 soldats (això sí, fortament armats) contra 1500 guerrers, però això serà una
altra història...
Pensàvem que igual
trobaríem un servei de ferris o lloguer de barques per visitar Limasawa però la
realitat és que, al moment de baixar de les bicis, no vam trobar cap embarcació
ni persona que ens en pogués informar...
De totes maneres anem justos de temps; reprenem la pedalada, ara en sentit ascendent. remuntant la costa occidental de Leyte. Ens aturem a Maasin on visitem la catedral de la Mare de Déu de l’Assumpció (1771), un bell edifici colonial de pedra tosca si bé, com acostuma a passar, el seu interior es troba força descuidat. Es tracta d’un edifici barroc típic filipí, amb el campanar en un lateral i reforços a la façana per resistir els efectes dels terratrèmols.
Dinem un parell de
pizzes i sota un sol que pica de valent ens desviem cap a l’interior tot
improvisant una ruta alternativa a la carretera de la costa. El nostre objectiu
és arribar a Bato a primera hora de la tarda per creuar en ferri a l’illa de
Bohol, penúltima etapa del nostre recorregut.
Inicialment la ruta, que per cert hem dissenyat amb l’ajut del navegador, s’enfila per pendents força exigents durant uns 6 quilòmetres. La pantalla del GPS em mostra pendents de fins al 16%, i tot això amb el dinar encara a la boca...Travessem petits nuclis de població on contemplem escenes de la vida quotidiana: una baralla de galls als marges de la carretera, dones estenent la roba, nois amb moto baixant a la costa...
El problema s’esdevé quan acaba l’asfalt i la ruta s’endinsa per unes pistes cada cop més aïllades i estretes enmig d’una frondosa vegetació. Comencem a posar-nos nerviosos per por a no ser a temps d’embarcar-nos a Bato ja que el grau de dificultat augmenta a mesura que ens allunyem de la carretera, fins a l’extrem d’haver de baixar de les bicicletes i arrossegar-les en diversos trams.
Quan, finalment,
després d’uns 10 Km enllacem novament amb l’asfalt, ens fem el propòsit de no
oblidar la lliçó: si es va amb presses i no vols complicar-te la vida, és
millor seguir el traçat que et marca el GPS com a primera opció; qualsevol
altra alternativa té el risc de comprometre la ruta.
Assolim el port de Bato a l’hora prevista i ens embarquem cap a Ubay, a l’illa de Bohol. Afortunadament ens ha sobrat prou temps per adquirir els bitllets, i és que a Filipines el procés de compra dels tiquets és forà curiós i comporta haver de fer 3 o 4 cues per adquirir els respectius tiquets: la cua de la companyia de navegació (Lite Ferries, Medallion, Aznar Shipping...), la de la terminal del port per pagar la corresponent taxa, les taxes pel transport de les bicicletes i en alguns casos una taxa turística, i no sé si em deixo cap...
Desembarquem de nit
a Ubay i ens dirigim a l’hotel que acabem de reservar on-line en alta mar abans
de perdre la connexió; malauradament constatem que l’única habitació disponible
es troba just al davant d’una altra ocupada per gent amb ganes de gresca i amb
la música a tot volum...decidim abandonar l’establiment i dirigir-nos a un segon hotel on, ara sí, trobem una
habitació més tranquil·la.
L’endemà sortim a
esmorzar i, al tornar a l’hotel, mentre ens preparem per iniciar la pedalada del
dia, rebem la fatídica trucada de Barcelona anunciant una desgràcia familiar que
ens obliga a cancel·lar la resta del
viatge.
D’aquesta manera pedalem els darrers quilòmetres per les Visayas fins al port més proper de Bohol (Getafe) i embarquem en el primer ferri que surt cap a Cebu; mirant de conservar el cap fred, gestionem la tornada a casa al més aviat possible, posant el punt i final al nostre segon viatge per les Filipines d'aquesta forma tan inesperada.
|
ETAPA |
INICI |
FINAL |
KM |
|
1 |
Cebu |
San Carlos |
50+3 |
|
2 |
San Carlos |
Bacolod |
85+2 |
|
3 |
Bacolod |
Escalante |
112+2 |
|
4 |
Escalante |
Polambato |
35 |
|
5 |
Allen |
Calbayog |
76+5 |
|
6 |
Calbayog |
Catbalogan |
72+2 |
|
7 |
Catbalogan |
Cabalawan |
101 |
|
8 |
Cabalawan |
Carigara |
53 |
|
9 |
Carigara |
Baybay |
100 |
|
10 |
Baybay |
Malitbog |
93 |
|
11 |
Malitbog |
Bato |
73+6 |
|
12 |
Ubay |
Getafe |
46 |
|
|
|
|
|
|
TOTAL |
|
|
916 Km |
Viatge realitzat entre el 27 de
novembre i l’11 de desembre de 2023 per la Montse Giravent i el Francesc
Sabater
francescsabater@hotmail.com